Fantasía en peligro

Aquests dies vaig donant voltes i voltes a mil preguntes, i les respostes no m’acaben d’agradar. Seré capaç de tenir una relació que duri més de 5 anys i mig, estaré tota la vida voltant de poble en poble, i quan pensi que he trobat el meu lloc, sortiré corrents un altre cop, perquè penso que no soc feliç?

Existeix la felicitat o només gent que es conforma amb la vida que porta? perquè jo no em conformo amb la vida que porto?

Tinc que fer-me a la idea que trobi a qui trobi després de 5 anys no podré superar la maleïda crisi i tornaré a sortir corrents. Crec que aquesta és la vida que m’espera i estic disposada a viure-la intensament, i intentar fer-li cas sempre al cor.

Doncs ja torno a estar sola, he tornat a fer molt de mal a una persona que ha estat molt important en la meva vida, i em fa mal, molt de mal i no puc fer res més que sentir el dolor del cor trencat. A mi també em fa mal, molt de mal i no puc estar trista, només quan estic sola.

M’encantaria saber si tornarem a veure’ns, si tornarem a parlar, si tornarem a ser amics, però només em queda esperar a veure que passa.

Quan vaig comprar aquest llibre, no pensava que m’acompanyaria a tants llocs com ho ha fet, però aquí estem el llibre i jo al sofà de casa. Us estic parlant del llibre «La doble vida de les fades» de Santi Balmes, un llibre d’històries a quina més divertida, sorprenent,… us ho heu de llegir.

Doncs l’altre dia a la platja, escoltant les onades, gaudint de la bona companyia i llegint em vaig trobar aquest fragment i em va encantar. Aquí us el deixo perquè pugueu gaudir com jo, i reflexioneu, si voleu.

«Des d’aquell monticle vaig pensar en els morts que mantenim vius gràcies al record i als vius que hem assassinat mitjançant l’oblit. Dels segons només puc dir que són pitjors que les primers, molt més molestos i frustrants. On vas a parar? Amb els segons el dos és una malaltia crònica, creu-me, perquè la seva mort va venir a través de l’acumulació de decepcions. Sabem que hauríem d’estimar més aquesta classe de persones, i perdonar-les, avui mateix millor que demà. Demà pot ser massa tard!, però ens resulta una tasca titànica. Fins i tot quan ho aconseguim, l’afecte no torna, ja ho saps, és qüestió d’aerodinàmica, una llança no és un bumerang, i el que fereix l’aire no dibuixa mai una el·lipsi en la seva trajectòria, sinó que va a clavar-se a les dones del nostre cor. No, no torna, com aquell emigrant de principis de segle, i és que el miracle del retrobament emotiu no es produeix mai. Fem servir el perdó fred, ja ho saps, ens costa molt més reprendre l’afecte que crear-ne un de nou, i ens sentin tant refotudament malament per la nostre falta d’indulgència que al final ens sentim com el pitjor dels monstres. Els morts en vida només es redimeixen després de la seva marxa definitiva, i això no ens serveix per continuar vivint en un present que cou com una ferida oberta. Diuen que el temps, tic, tac, posa cadascú al seu lloc. Molt em temo que sigui cert. Ens posa al cementiri.»

Se m’ha oblidat explicar-vos que m’encanta dibuixar i he trobat el meu monigote, super mono!!!, estic súper valenta, aquí us dibuixo com llegia a la tovallola.

Hi ha un lloc especial en el meu cap on tot és possible, puc imaginar-me qualsevol cosa, no hi ha normes, no hi ha res més important que fer realitat els meus somnis.

De vegades, ummm, corregeixo, molt sovint, desitjo que els meus somnis es facin realitat amb tanta força que fins i tot penso que son possibles.

Avui un altre cop he baixat de cop al mon real i m’he adonat que la gent no canvia només perquè jo ho desitgi. Que no soc una fada amb una vareta màgica, que fa que tot es solucioni amb una mirada, un somriure o un missatge. Però ha estat molt maco pensar que les coses anaven be.

No se que em passa que em dones forces, il·lusió, ganes d’escriure, suposo que m’agrada que algú llegeixi les coses que hi penso, i qui millor que tu, la meva inspiració.

Fa dies que hi penso en el dissabte…., si, el diumenge era un pensament amb sabor a caramel de maduixa, el dilluns el sabor va canviar al d’un cocktail i avui te el sabor d’un somni.

Aquest serà un altre dia que quedarà en el nostre record con un dia especial, però no només vull que és quedi com un record, vull immortalitzar aquell dia, en aquesta petita i senzilla entrada al meu petit bloc.

Lo que més m’agrada del mon mundial és parlar de música, sippp, m’encanta donar a conèixer la música que m’apassiona i conèixer nous grups i amb això nosaltres som uns experts, jijijiji. Nou descobriment:

Un altre ingredient indispensable, un lloc especial per dinar, ens encanta dinar be, i que millor que anar al cul del mon 🙂 jijiji. No cal dir que el dinar si és en bona companyia millora substancialment, i els bombons que van menjar de postre eren el final perfecte per un dia molt molt divertit.

Havia pensat continuar amb la descripció minuciosa de les nostres aventures per Girona durant tot el dia, però lo realment lo important va ser lo que van experimentar, sentir, viure.

– Quan vaig escoltar el vinil de l’Elvis versionant a Bob Dylan, em vaig emocionar.
– Quan vas investigar el túnel màgic, no podia parar de riure.
– Quan parlàveu sobre temes especialment ……, especialment……., intel·ligents us mirava i no podia més que admirar-vos.
– Quan van escapar-nos del bucle en el que havien entrat vaig sentir-me viva!!!!
– Quan parlaven del amor…, ja que saps que no m’agraden els peixos.

I per acabar una peli «La Science des rêves«, que com més hi penso en ella, més penso que la meva vida és molt així, estic somniant, o estic desperta? Qui ho sap? que més dona, estigui on estigui vull fer lo que vulgui, i vull ser feliç.

Uy se m’havia oblidat jijiji, aquí la cançó que et va encantar, no t’oblidis d’escoltar-la.

Saps els amics que tens per tota la vida, passi lo que passi, tu ets un d’ells.

Recordeu la sensació del primer petó?. Aquest somriure que no pots amagar. Els nervis de si ho faré be o no, els segons que passen des de que comencen a apropar-se els llavis i xoquen.

Perquè us explico tot això? no tinc cap mena d’intenció de fer cap petó a ningú altre que no sigui el meu Cuqui, però us haig d’explicar una cosa.

Estic enamorada de la música ja ho sabeu no?, i fa poquet que em vaig enamorar de la música d’en Carlos Sadness, primer de la cançó de Monte Perdido, buaaa deia tantes coses sobre lo que sento quan estic allà, al Monte Perdido, em fa viatjar sense bitllet de tornada al lloc on sóc tant feliç…. Després vaig escoltar Electricidad, ostres em sento tant identificada, és l’amor fet cançó!!!!

Doncs porto, ummm unes setmanes amb les entrades pel concert del proper 13 de març, siiii, queda molt molt poquet!!!! estic molt nerviosa, és la primera vegada que el veig en directe, i tinc moltes ganes de veure’ls en directe. I així passen el dies, escoltant i ballant les seves cançons, amb un somriure, i una papallones ballant a l’estómac.

Us recomano tres vídeos,  realment només llegirà aquest post una persona, així que quimo, mira aquests tres vídeos t’encantaran.

Cuando el silencio te invade, ya no recuerdas lo que dijiste y lo que callaste, así pasan las horas, en silencio, con la boca bien cerrada, respirando por la nariz y dándole vueltas a la cabeza. Pienso un montón de cosas, frases que me encantaría articular, pero no hay manera de que salgan de mi.

Dicen que cuando explicas alguna cosa como que te liberas de ella y se vacía un poquito tu mochila. Así que aquí estoy con la mochila llena de pensamientos, recriminaciones, culpas, y de más cosillas.

Mañana será otro día de silencio….

Estos días he pensado en que momentos me siento totalmente feliz, y no os penséis que me ha costado mucho encontrarlos.

Que más se puede pedir, escuchar a Lichis, y dibujar. La felicidad siempre esta bien cerquita de los dedos, solo tienes que estirar un poquito el brazo.

Si si, el nou tema del blog mola mogollon, ho se, però avui he vingut a parlar del meu llibre!!!, ainss no del meu llibre nooo, del còmic que ha fet en Yuri!!!!.

Que voleu que us digui!!, que m’encantaaaa!!!. És divertit, els dibuixos són xulíssims, la historia super divertida. No tinc adjectius suficients per expressar amb paraules que hi penso.

Només vull fer-vos cinc cèntims de perquè m’agrada tant!!.

En aquest còmic es troben les històries de tres super herois :), jijiji, tot va comença al desembre del 2013, quan debatien la vero, en yuri i jo, sobre si anar o no al sopar de nadal. En yuri va tenir la idea de fer una tira sobre lo que va passar, i així regularment ens envia un email amb les coses que ens van passant a tots tres 🙂 . No cal dir que el dia que tinc un mail del yuri, veig el dia amb un altre color.

Sobretot si voleu comprar el còmic avisa’m.